• Cançó de rua

    Dez 6 2008, 18h55

    Expel·lesc ací la lletra de la cançó TocarEn la que el Bernat se't troba, dels Manel. El text l'he transcrit d'oïda i pertany a la versió vagarívola i ruera del video que hi he enclotat al dessota d'aquestes ratlles. Hi ha subtils diferències respecte del de la versió d'estudi del disc, pel que he pogut copsar.
    La cançó la trobo molt encaterinadora, s'hi encaua al cervell i no te'n pots pairar!
    Quant al format, em sembla genuïnament indexable dins la meua tag , una de les poques mostres de fato catalanesc tanmateix mereixent d'aital glòria.
    Em malfio si el so és veritablement en directe, però les variacions de la versió roda-sogues tocant a la versió del disc la fan ben més polida i bonica.

    Quina rua més ben parida duita a terme per aquests rodaires!! Si volien podien esdevenir els Beirut catalans!


    EN LA QUE EL BERNAT SE'T TROBA
    (Manel)

    I ahir a la nit vaig conèixer tres dones altes i elegants
    i amb una em vaig posar d'acord
    vam conversar, vam riure i hem fet l'amor
    i m'ha parlat del seu país
    i de les coses que fa aquí
    en un castellà força estrany
    sorprenent fluït

    Et hier au soir j'ai fait connaissance avec trois femmes grandes et élégantes
    et je suis parvenu à un accord avec l'une d'elles
    nous avons causé, nous avons ri et nous avons fait l'amour
    et elle m'a parlé de son pays
    et des choses qu'elle fait ici
    dans un castillan fort étrange
    mais, d'une façon surprenante, éloquent


    quin nas més gros que tens
    m'ha dit la dona alta des del llit
    i a la paret ha assenyalat un quadre vert
    que de nena havia pintat

    quel gros nez t'as!
    la grande femme m'a dit du lit
    et elle a signalé un tableaux vert au mur
    qu'elle avait peint quand elle était petite


    i que bonic, que bonic, que bonic
    li he dit
    quina nena més dolça devia ser
    quin plaer haver-la pogut conèixer fa molt de temps

    que c'est beau, que c'est beau, que c'est beau
    je lui ai dit
    quelle douce fille elle devait être
    quel plaisir de l'avoir pu connaître en ce temps-là


    si tanques els dos ulls, m'ha dit
    si et quedes quiet a dins del llit
    t'ensenyaré una cançó que a casa em cantàvem per 'nar a dormir
    parla d'un bosc i d'un senyor que hi viu enllà en troncs i flors
    i es protegeix dels mals humans amb un exèrcit d'animals

    Si tu fermes les yeux, elle m'a dit
    si tu restes tranquille dans le lit
    je te montrerai une chanson que l'on me chantait pour aller au lit
    elle parle d'un bois et d'un homme qui y habite dans des souches et des fleurs
    et il se protège des maux des hommes avec une armée d'animaux


    i que bonic, que bonic, que bonic
    li he dit
    i quina veu més fina que té
    quin plaer haver-la pogut conèixer fa molt de temps

    que c'est beau, que c'est beau, que c'est beau
    je lui ai dit
    et quelle voix raffinée qu'elle a
    quel plaisir de l'avoir pu connaître quelque temps plus tôt


    però el Bernat m'ha dit que t'ha vist per Barcelona
    que t'acompanyava un home molt alt
    i que li has preguntat si encara ens freqüentava
    i que m'envies molts records

    mais Bernard m'a dit qu'il a tombé sur toi à Barcelone
    que tu allais accompagnée par un homme très grand
    et que tu lui as demandé s'il nous frequentait encore
    et que tu me présentes tes salutations


    però el Bernat m'ha dit que t'ha vist per Barcelona
    que t'acompanyava un paio molt alt
    i que li has preguntat si encara ens freqüentava
    i que m'envies molts i molts records

    mais Bernard m'a dit qu'il a tombé sur toi à Barcelone
    que tu allais accompagnée par un mec très grand
    et que tu lui as demandé s'il nous frequentait encore
    et que tu me présentes tes salutations


    però el Bernat m'ha dit que t'ha vist per Barcelona
    que t'acompanyava un paio gegant
    i que li has preguntat si encara em freqüentava
    i que m'envies molts i molts records

    mais Bernard m'a dit qu'il a tombé sur toi à Barcelone
    que tu allais accompagnée par un mec géant
    et que tu lui as demandé s'il nous frequentait encore
    et que tu me présentes tes salutations
  • Trens bescantats, trens entrenyorats...

    Nov 2 2008, 21h49

    Un trenu biasimatu: quèllu di Bastia

    Cantu corsu chi sculimerda u trenu. Tan'à oghje si pensava che fussi stata arcimintata da qualchi travagliuscu di u boscu o cherritteru, contr'u trenu che li cavava u lavoru; d'infatti l'osteria tinuta da Maria Felice, di a qualla si parla appuntu na canzona, si reggeva annant'à e presenze di carbunari, cherritteri, mulattieri, pastori che vi facìanu sughjornu, tan'à a custruzzione di a ferrovia nu 1888. Quèllu trenu, da u macumissu acciuncante, che passava quattru volte a u ghjornu, ùn si affrinava, ma sopra à tuttu ùn si affrinavanu gli uperai; i mulattieri èranu sustituiti da i vagoni, e adunca a dura invettiva.

    In u testu si trovanu parechji anatemi contr'u trenu è u so inventore; si va di u tirarli contr'u pitale tan'à augurà tigna è filossera (terribule malatia che sacchighjava e vigne). Da un'altra strofa traspase velatamente altresi a secunda faccia di a muneta: se da una parti u trenu prendeva u postu di e mule (e di i mulattieri), da l'altra uffriva altre pussibilità di impiegu ("hè cuntentu Micaellu, c'ha impiegatu lu fratellu"), divenendu metafura di i grandi tramutamenti che da quèlli anni a venì averìanu sconvoltu e ridisegnatu l'accunciamentu socioculturali di e campagne.
    Hè con rassignazioni che a nóstra osteriaghja conclude u so cantu, esponendu in a ultima strofa una sorta di testamentu spirituale, meditandu u ritiru in cima a u monti Rutondu, in sulitudine, dunde ùn arrivi l'orrendu macumissu di u trenu.



    U trenu chi và in Bastia
    Tuscae Gentes
    U trenu chi và in Bastia
    hè fattu per li signori
    pienghjenu li carritteri
    suspiranu li pastori
    per noi altri osteriaghji
    sonu affanni è crepacori

    Anghjulì lu mio Anghjulinu
    pensatu n'aghjiu una cosa,
    quand'ellu passa lu trenu
    tiragli una mitragliosa
    e' li sceffi chi so nentru
    voltali à l'arritrosa

    A'ch'hà inventatu lu trenu
    hè statu una brutta ghigna
    li ghjinga u filosserà
    cum'ell'hè ghjuntu à la vigna,
    li caschinu li capelli
    incù la più forte tigna



    Ch'ellu piovi mesi interi
    e' po empiene una pozza ch'ellu s'anneghi lu trenu
    a' l'entre di Casamozza
    micca pè li passegeri
    ma per quellu chì li porta

    Anghjulì lu mio Anghjulinu
    datti un pocu di rimenu
    vai è feghja issu catinu
    s'ellu hè viotu o s'ellu hè pienu
    ch'avimu da prisentallu
    a' lu sceffu di lu trenu

    Un si vende più furaggi
    poci pan è micca vinu
    passanu le settimane
    senza vende un bichjerinu
    chì ci avimu più da fa
    in piaghja lu mio Anghjulinu

    Anghjulì le nostre mule
    portemule à lu macellu
    chì lu ladru di lu trenu
    passa è vende da per ellu
    hè cuntentu Micaellu
    ch'hà impiegatu lu fratellu

    Mi vogliu fa una casetta
    vicin'à Monte Rutondu
    ch'ell'ùn abbiamu sentoru
    mancu s'o so à stu mondu
    ci vole ch'o mi ramenti
    chì lu dulore hè prufondu.




    Un tren entrenyorat: Lo carrilet de la Cava



    Lo carrilet de la Cava
    Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries
    "Bé, pos.. eh... esta cançó del carrilet, abans la cantaven en nostàlgia però ara la cantem en il·lusió, i saben per què? pos perquè volem que torne el carrilet (sí, home, sí) hehehe, volem que torne i ademés que tornen estos trenets, escolten una cosa, estos trenets que no passaven de llarg de cap poble, eso no, que no pasaven de llarg de cap poble i que mai tenien pressa, eh?

    I la màquina que arriba, la senten la màquina? xiu xiuuuuu hahaha i tots en les banderetes, i la rondalla, la rondalla tocant quan arriba la màquina (no, la rondalla no ha vingut Paco), la senten la rondalla? què vol dir que no ha vingut la rondalla? la senten la rondalla? poh, poh, poh, la senten la rondalla? (ara sí que la sentim, ara sí que la sentim, ... fem-la anar o quedarem malament) poh, poh, poh, poh..."


    Lo carrilet de la Cava
    fa uns quants anys que va plegar
    perquè els autos i les motos
    no el dixaven guanyar el pa,
    però jo, que sempre penso
    en los amics que anem perdent,
    en carinyo jo li canto
    per poder donar a saber
    del Carrilet de la Cava
    sempre me’n recordaré.

    Ai carrilet,
    quan poc a poc avançaves,
    quina il·lusió,
    quan esperava mons pares,
    lo teu xiulet
    volem tornar-lo a escoltar.
    A la Ribera,
    ja no et podrem oblidar.

    Bicicletes, extraperlo
    guardiacivils i estudiants,
    sacs d’arròs, molts de pagesos
    i colles de valencians,
    embarassades, gent malalta
    de quartana i de dolor,
    i cistelles en pollastres,
    alguna àdena i capons,
    i aubergínies i tomates
    per a regalar als sinyors.


    Ai carrilet,
    quan poc a poc avançaves,
    quina il·lusió,
    quan esperava mons pares,
    lo teu xiulet
    volem tornar-lo a escoltar.
    A la Ribera,
    ja no et podrem oblidar.

    Los jóvens van a la costa
    i les dones al mercat,
    los hòmens a pagar l’aigua
    o a parlar en algun advocat
    i a les voltes del migdia
    a dinar a Casa Verdal,
    i a la tarda cap a casa
    a tornar a l’arròs bullit,
    farinetes o recapte
    i xapadillos rostits.

    Ai carrilet,
    quan poc a poc avançaves,
    quina il·lusió,
    quan esperava mons pares,
    lo teu xiulet
    volem tornar-lo a escoltar.
    A la Ribera,
    ja no et podrem oblidar.




    Les cançons a lastfm:

    - Tocarlo carrilet de la cava
    - lo carrilet de la cava (en directe)
    - U trenu chi va in Bastia
  • Tréje canzuncèlle napulitàne

    Mai 30 2008, 15h09

    L'inseparable guitarrista de l'Ovidi Montllor, Toti Soler, va congriar entre 2001 i 2004 un parell de magnífics discs d'alt llivell líric i musical amb la cantaire Ester Formosa. Hi podem trobar tréje canzuncèlle napulitàne veritablement àuries: Maruzzella, els autors de la qual són Enzo Bonagura i Renato Carosone, Scètate de Ferdinando Russo i MARIO COSTA, i finalmente Dicitencello vuje, de Enzo Fusco i Rodolfo Falvo.

    Toti Soler és un guitarrista meravellós, tanmateix és quan es barreja amb d'altres artistes que l'ajoven quan vertaderament llueix com un estel. Les seves aventures en solitari mig flamencoides fan estrany i solen esdevenir discs insípids i no gaire brillants. Reconec que els gemecs i les picades de mans flamenques no m'agraden un borrall, però fins i tot els defensors més aferrissats dels esgarips indostano-andalusos concordaran amb mi que els discs d'aquesta mena d'en Toti són desafortunats. Nogensmenys les col·laboracions amb Pau Riba, Ovidi Montllor, Cinta Massip, etc, infantaren feines de primera classe.
    En aquesta ocasió, Toti s'ordia amb l'ester formosa i el resultat és aquest excel·lent deslliurament amb poemes musicats de Sagarra, cançons tradicionals catalanes, napolitanes i fins i tot sefardites.
    Els tres joiells napolitans són girats al català al llibret del CD per Cinta Massip.
    Heus-ne ací els texts originals i les traduccions catalanes corresponents:

    Maruzzella
    Ohè!
    Chi sente?
    E chi mo canta appriesso a me?
    Ohè,
    pe’ tramente
    s’affaccia ‘a luna pe vedè!
    Pe tutta sta marina
    ‘a Procida a Resina
    se dice: guarda llà
    ‘na femmena che fa!

    Oh
    qui em sent?
    i qui canta ara al meu costat meu?
    Oh
    mentrestant
    la lluna s'aboca per veure
    tota aquesta marina
    de Pròcida a Resina
    i diu: Mira-la
    quin goig que fa!


    Maruzzella, Maruzzè,
    t’he miso dint’a lluocchie ‘o mare
    e m’he miso ‘npietto a me
    ‘nu dispiacere.
    Stu core me fai sbattere
    chiù forte ‘e ll’onne quanno ‘o cielo è scuro:
    primma me dice si,
    po’ doce doce me fai murì.
    Maruzzella, Maruzzè

    Maruzzella, Maruzzè
    t'has posat la mar dins els ulls
    i m'has posat dins el pit
    aquest neguit.
    Em fas bategar el cor
    més fort que les ones quan el cel és fosc.
    Primer em dius que sí
    després, a poc a poc em fas morir.
    Maruzzella, Maruzzè


    Ohè! Chi m’aiuta?
    Si tu nun viene a m’aiutà?
    Ohè, m’è venuta
    ‘na voglia ardente ‘e te vasà.
    E vienetenne oj bella
    e damme sta vucchella
    ca pe’ m’avvelenà
    ‘e zucchero se fà!

    Oh
    qui m'ajuda?
    si tu no em dones ajuda?
    oh
    m'han vingut
    unes ganes ardents de besar-te.
    Vine-te'n, preciosa
    i dóna'm aquesta boca
    que em pot enverinar
    i de sucre se'm fa.


    ***

    Scètate
    Lletra obtinguda de la Wikipèdia napolitana

    Si duorme o si nun duorme bella mia,
    siente pe' nu mumento chesta voce...
    Chi te vò' bene assaje sta 'mmiez'â via
    pe' te cantá na canzuncella doce...
    Ma staje durmenno, nun te si' scetata,
    sti ffenestelle nun se vonno aprí...
    è nu ricamo 'sta mandulinata...
    scètate bella mia, nun cchiù durmí!

    Tant si dorms com si no dorms, bonica,
    escolta't un moment aquesta veu!
    Qui tant t'estima està al mig del carrer
    per cantar-te una dolça melodia!
    Però tu dorms, i no t'has despertat,
    aquestes finestres no es volen obrir
    al clam d'aquesta mandolina!


    'Ncielo se só' arrucchiate ciento stelle,
    tutte pe' stà a sentì chesta canzone...
    Aggio 'ntiso 'e parlà li ttre cchiù belle,
    dicevano: Nce tène passione...
    E' passione ca nun passa maje...
    passa lu munno, essa nun passarrà!...
    Tu, certo, a chesto nun ce penzarraje...
    ma tu nasciste pe' mm'affatturà...
    Tu, certo, a chesto nun ce penzarraje...
    ma tu nasciste pe' mm'affatturà...

    Al cel s'han aplegat milers d'estrelles
    totes per escoltar aquesta cançó.
    Les tres més belles he sentit parlar,
    i deien: sí que en té de passió!
    És passió de les que mai no passen,
    passarà el món, ella no passarà!
    Tu això potser ni t'ho imagines
    però vas néixer per embruixar-me.


    ***
    Dicitencello vuje
    Dicitencello a 'sta compagna vosta
    ch'aggio perduto 'o suonno e 'a fantasia,
    c' 'a penzo sempe,
    ch'e tutt' 'a vita mia...
    l' 'nce 'ovulesse dicere,
    ma nun 'nce 'o saccio di!
    'A voglio bbene,
    'a voglio bbene assaie,
    dicitencello vuje
    ca nun m' 'a scondo maie.

    Digues-li a la teva amiga
    que he perdut el son i l'alegria,
    que hi penso sempre,
    que hi poso tota la meva vida...
    Jo ja voldria dir-li
    però no en sé!
    La vull molt,
    la vull tant!,
    digues-li tu,
    que no l'oblido mai
    És una passió
    forta com una cadena
    que em lliga l'anima
    i no em deixa campar!


    E' 'na passiona
    cchiù forte 'e 'na catena
    ca me turmenta ll'anema
    e nun me fa campà!
    Dicitentecello ch'è 'na rosa 'e maggio,
    ch'e assaie cchiú bella 'e 'na jurnata 'e sole.
    D' 'a vocca soia,
    cchiù fresca d' 'e vviole.
    I' già vulesse sentere
    ch'è nnammurata 'e me!
    'A voglio bbene,
    'a voglio bbene assaie,
    dicitencello vuje
    ca nun m''a scordo maie.
    E' 'na passiona
    cchiù forte 'e 'na catena
    ca me turmenta ll'anema
    e nun me fa campà!

    Digues-li que és una rosa de maig
    més bonica que un dia de sol.
    De la seva boca,
    més fresca que les violetes,
    jo voldria sentir
    que a mi m'estima!
    La vull molt,
    la vull tant!,
    digues-li tu,
    que no l'oblido mai
    És una passió
    forta com una cadena
    que em lliga l'anima
    i no em deixa campar!


    Na lacrema lucente v'è caduta
    diciteme nu poco a che penzate?
    Cu' st'uocchie doce
    vuie sole me guardate...
    Levammece 'sta maschera,
    dicimmo 'a verità:
    Te voglio bbene,
    te voglio bbene assaie
    si ttu chesta catena
    ca nun se spezza maie!
    suonno gentile,
    suspiro mio carnale
    te cerco comm'a ll'aria
    te voglio pe' campà!

    Una llàgrima lluent li ha caiguda
    Digues-me en què pensava?
    Amb aquests dolços ulls
    només tu m'has mirat...
    Treiem-nos la màscara,
    diguem-nos la veritat:
    Jo et vull molt
    jo et vull tant.
    Tu ets aquesta cadena
    que mai no es pot trencar!
    Somni gentil,
    el meu sospir carnal
    et cerco com l'aire
    et vull per campar!


    Les cançons a last.fm:
    - Maruzzella
    - Scetate
    - Dicitencello Vuje

    Els discs de les cançons (sembla que encara no disponibles a last.fm):
    -M'aclame a tu, 2001, i L'arxiver de Tortosa, 2004, de Toti Soler & Ester Formosa

    Tags associades al post:
    , ,
  • La balada de Luard el mariner

    Mai 9 2008, 22h26

    D'aquest bell poema de Sagarra en conec aquestes dues versions musicades, dutes a terme pel rapsode Celdoni Fonoll i el gran Ovidi Montllor. Malgrat la meravellosa musicació, delicada, vaporosa i esmorteïda de Toti Soler a la versió de l'Ovidi, m'estimo més la versió del Celdoni.
    Es tracta d'un emapetrès ripejat a partir d'un vinil, per tant el so espetega una mica, sense arribar a engavanyar. Pertany al disc He heretat l'esperança de 1978.
    Com descriure el piano que dirigeix sense immiscir-s'hi massa el motar del cantaire-rapsode? És llangorós i lleu, molt melancòlic. Especialment somicaire i moll d'ulls en arribar a la descripció de la mort de Luard.


    Vell mariner de l'Escala (Alt Empordà). Retrat publicat a La Il·lustració Catalana el 1915. De segur semblant als qui degueren inspirar Sagarra



    La balada del mariner Luard
    Josep Maria de Sagarra

    Luard és una pell socarrimada,
    i és una llengua que no tasta gras;
    clatell pelut, i la gorra enfonsada
    fins al nas;
    samarreta de plom, cul de cabàs.
    Quatre dents que s'escapen vironeres
    d'un trosset de bigoti atapeït,
    ulls amb un pam d'ulleres
    i unes ungles més negres que la nit.
    Luard, cos rebaixat, fortor d'esquer,
    peus seguidors de totes les tresqueres,
    cridaire, mentider i home de bé,
    Luard el mariner!

    Luard é uma pele crestada,
    e é uma língua alheia à grosseria;
    nuca peluda, e a gorra afundada
    até o nariz;
    camiseta de chumbo, cuu de alcofa.
    Quatro dentes que escapam volatis
    de um pedaço de bigode entulhado,
    olhos com um palmo de óculos
    e umas unhas mais negras do que a noite.
    Luard corpo rebaixado, fedor de isca,
    pés seguidores de todas as veredas,
    vozeirão, mentiroso e homem de bem,
    Luard o marinheiro!


    Més sec que el boll, més pobre que una rata,
    entre els xiulets i les cançons s'esmuny;
    si peta la batussa i la bravata,
    no correrà molt lluny;
    li fan por el ganivet i el cop de puny;
    més avesat a somniar i a riure,
    no està per fressa el mariner Luard,
    i, si li deixen una bóta lliure,
    per ell no es fa mai tard.
    Si el cor de les misèries se li estripa,
    amb un traguet ja ha posat oli al llum;
    grata amb les ungles un rebrec de pipa
    que és sutja i queixalades i ferum,
    i va xuclant el fum!

    Tot aclofat en el seient de boga,
    palpa les cartes amb els cinc sentits:
    el rei, i l'as, i el cavall, i la groga
    li fugen dels dits;
    i dringa el coure en els taulells podrits.
    Amunt, Luard! La sort és rosa i grisa;
    ja en tens per una veta del calçat
    o un pedaç de camisa!
    Luard, ara has perdut i ara has guanyat!
    I, si les peces són de migra o d'urpa
    Luard sempre fa un sol entrellucar;
    i, després que estossega i que xarrupa,
    diu cargolant les cartes amb la mà:
    «Sí, mira! Va com va!...»

    Luard vinga a buidar un sac de mentides
    de colors blaumarins i virolats
    de cares amb cent ulls i pells humides,
    i fets desllorigats;
    i se l'escolten tots bocabadats.
    Conta un calvari d'escorpions i penes
    fonedisses del greix
    i la perla del pit de les sirenes,
    i aquells misteris platejats del peix.
    De tot l'encís ell va tastant les vores;
    per dir-ne moltes no té el bec covard,
    i l'aiguardent va amorosint les hores,
    i no hi ha orellafart,
    per parar oïda al mariner Luard.

    Luard ne cesse pas de vider un sac de mensonges
    de couleur bleue marin et criarde
    de visages à cent œils et de peaux humides,
    et faits disloqués;
    et tout le monde l'écoute bouche bée.
    Il raconte un calvaire de scorpions et peines
    fuyantes de la graisse
    et la perle de la poitrine des sirènes
    et ces mystères argentés du poisson.
    De touts les charmes il goûte les bords;
    pour en dire beaucoup il n'a pas le bec couard,
    l'eau-de-vie adoucit les heures,
    et il n'y pas qui en ait marre,
    pour prêter l'oreille au matelot Luard.


    Quan s'ha desfet el feix de nuvolades
    i encar tremola esfereït al cel
    un tall de lluna amb dotze queixalades,
    mig blanc d'angúnia i mig daurat de mel,
    Luard, desfent el tel
    de la taverna, que el sentit li esborra,
    camina cap al mar un si és badoc,
    s'estira com un gos damunt la sorra
    i canta una tonada a poc a poc.
    Diu coses dolces de Marianneta,
    coses coents d'un rei i un bordegàs,
    i una cançó de xiscles d'oreneta,
    de rems d'argent i veles de domàs,
    amb una veu de nas.

    I avui, tot ple d'unes mentides vives,
    per sempre s'ha adormit a dins del port;
    els llavis i les dents i les genives
    d'una dona de mar blanca de cor
    li han endolcit les hores de la mort!
    Els pescadors l'han dut sota una vela,
    amb un aire sorrut i compungit
    li han clos aquelles nines de mostela
    i li han creuat les mans damunt del pit...
    Demà tota la joia serà muda,
    hi haurà una mica de llebeig covard,
    i un gustet amargant a la beguda
    i un plor de campaneta cap al tard
    pel mariner Luard.

    E oggi, tutto pieno di bugie vive,
    per sempre si è addormentato dentro il porto;
    le lavra e i denti e le gengive
    di una donna di mare bianca di cuore
    li hanno addolcito le ore della morte!
    I pescatori lo hanno portato sotto una vela,
    con una aria scontrosa e piena di rimorsi
    li hanno chiuso quelle pupille di donnola
    e li hanno incrociato le braccia sul petto...
    Domani tutta la gioia sarà muta,
    ci sarà un po' di scirocco pauroso,
    e un gustetto amaro alla bibita
    e un pianto di campanella verso la sera
    per il marinaio Luard.



    La balada de Luard, el mariner (J.M.de Sagarra)
    La balada de Luard el mariner
    Ovidi Montllor diu Sagarra


    Josep Maria de Sagarra, autor de la balada de Luard el mariner.

  • Fados falados e mesmo gagos

    Dez 25 2007, 3h20



    Fado falado
    (João Villaret)

    João Villaret gravou este fado de 1947 de Aníbal Nazaré e Nelson de Barros.

    Fado Triste
    Fado negro das vielas
    Onde a noite quando passa
    Leva mais tempo a passar
    Ouve-se a voz
    Voz inspirada de uma raça
    Que mundo em fora nos levou
    Pelo azul do mar

    Se o fado se canta e chora
    Também se pode falar

    Mãos doloridas na guitarra
    que desgarra dor bizarra
    Mãos insofridas, mãos plangentes
    Mãos frementes e impacientes
    Mãos desoladas e sombrias
    Desgraçadas, doentias
    Quando à traição, ciume e morte
    E um coração a bater forte

    Uma história bem singela
    Bairro antigo, uma viela
    Um marinheiro gingão
    E a Emília cigarreira
    Que ainda tinha mais virtude
    Que a própria Rosa Maria
    No dia de procissão
    Da Senhora da Saúde

    Os beijos que ele lhe dava
    Trazia-os ele de longe
    Trazia-os ele do mar
    Eram bravios e salgados
    E ao regressar à tardinha
    O mulherio tagarela
    De todo o bairro de Alfama
    Cochichava em segredinhos
    Que os sapatos dele e dela
    Dormiam muito juntinhos
    Debaixo da mesma cama

    Pela janela da Emília
    Entrava a lua
    E a guitarra
    À esquina de uma rua gemia,
    Dolente a soluçar.
    E lá em casa:

    Mãos amorosas na guitarra
    Que desgarra dor bizarra
    Mãos frementes de desejo
    Impacientes como um beijo
    Mãos de fado, de pecado
    A guitarra a afagar
    Como um corpo de mulher
    Para o despir e para o beijar

    Mas um dia,
    Mas um dia santo Deus, ele não veio
    Ela espera olhando a lua, meu Deus
    Que sofrer aquele
    O luar bate nas casas
    O luar bate na rua
    Mas não marca
    Mas não marca a sombra dele
    Procurou como doida
    E ao voltar da esquina
    Viu ele acompanhado
    Com outra ao lado, de braço dado
    Gingão, feliz, levião
    Um ar fadista e bizarro
    Um cravo atrás da orelha
    E preso à boca vermelha
    O que resta de um cigarro
    Lume e cinza na viela,
    Ela vê, que homem aquele
    O lume no peito dela
    A cinza no olhar dele

    E então o ciume chegou como lume
    Queimou, o seu peito a sangrar
    Foi como vento que veio
    Labareda atear, a fogueira aumentar
    Foi a visão infernal
    A imagem do mal que no bairro surgiu
    Foi o amor que jurou
    Que jurou e mentiu
    Correm vertigens num grito
    Direito ou maldito que há-de perder
    Puxa a navalha, canalha
    Não há quem te valha
    Tu tens de morrer
    Há alarido na viela
    Que mulher aquela
    Que paixão a sua
    E cai um corpo sangrando
    Nas pedras da rua

    Mãos carinhosas, generosas
    Que não conhecem o rancor
    Mãos que o fado compreendem
    e entendem sua dor
    Mãos que não mentem
    Quando sentem
    Outras mãos para acarinhar
    Mãos que brigam, que castigam
    Mas que sabem perdoar

    E pouco a pouco o amor regressou
    Como lume queimou
    Essas bocas febris
    Foi um amor que voltou
    E a desgraça trocou
    Para ser mais feliz
    Foi uma luz renascida
    Um sonho, uma vida
    De novo a surgir
    Foi um amor que voltou
    Que voltou a sorrir

    Há gargalhadas no ar
    E o sol a vibrar
    Tem gritos de cor
    Há alegria na viela
    E em cada janela
    Renasce uma flor
    Veio o perdão e depois
    Felizes os dois
    Lá vão lado a lado
    E digam lá se pode ou não
    Falar-se o fado.



    Fado Falado
    João Villaret


    ***

    O poeta, compositor e intérprete de canções Sérgio Godinho compôs o Fado Gago para o espectáculo Fados de Ricardo Pais. Godinho utilizou como fontes inspiradoras o Fado Falado de João Villaret e o "Fado mal falado" da Hermínia Silva, que eu nunca consegui achar nem mesmo ouvir. O Fado Gago faz parte do álbum gravado ao vivo no São Luís e no Coliseu dos Recreios, Noites Passadas, edição de 1995.



    Fado gago
    (Sérgio Godinho)

    Fado triste
    fado negro das vielas
    onde, agora é que são elas
    encomendaram-me este fado
    "...- Mas só se for falado..."
    Fado falado?
    Pagam bem e dão trocado
    o fado é pago!
    Mas eu que sou gago
    só consigo balbuciar...
    (melhor cantar:)

    Mãos caprichosas
    que sebosas
    mimoseiam a guitarra
    mimoseando
    o fado nefando
    que se entranha
    nas vielas
    mãos tagarelas
    indecentes
    mãos tão juntas, tão ardentes
    os dedos quentes
    insolentes
    só se amainam na guitarra

    Espera aí
    já comprendi
    que entoando
    mesmo falando, mesmo falando
    se falar como que em verso
    não gaguejo e até converso
    (como as tais mãos na guitarra...)

    Eram assim essas mãos
    mãos de ferro e mãos de farra
    desse Chico de má-vida
    que (p'ra ser fiel à história)
    andava na boa-vida
    com a Glória
    e está bom de ver
    que o mulherio de Alfama
    que é todo de alta linhagem
    achava aquilo suspeito: vem de viagem
    esse Chico marinheiro, todo feito
    e vá de pendurar a âncora
    na varanda da pequena
    (Estão a ver a cena...)

    E está bom de imaginar
    (mesmo sem ver)
    que dentro desse lugar
    o que tinha a mercearia mesmo em
    frente
    tudo era transparente
    o Chico, quando dormia
    era marinheiro em terra
    era a paz depois da guerra, a sua Glória
    por isso dormiam juntos
    sem divisória

    Mãos muito sábias
    tantas lábias
    nas linhas das quatro palmas
    são duas almas
    irmanadas
    pelas sinas da paixão
    corpo na mão
    mão que esvoaça
    e amordaça
    a sensatez
    e cada vez
    que o fado canta
    esqueço tanta
    da gaguez

    Mas um dia - há sempre um dia
    (Moeda ao ar!)
    a cara e a coroa
    viram a sorte mudar
    vamos lá explicar

    É que o Chico, c'a memória
    de ter amor de mulher
    vez à vez, em cada porto
    não cuidou de amar a Glória
    foi-se à fruta no pomar
    deixou a planta no horto
    ou seja:
    resolveu catrafilar
    toda a mulher que passava
    na rua por onde a Glória - e aqui vai
    mas desta história -
    espreitava
    Ah! Que a Glória é mulher tesa...
    quando viu o Chico
    rua abaixo, rua acima
    atracado a uma 'pirua'
    uma garina
    de resto bem conhecida
    daquelas que faz p'la vida
    e ela toda pimpante
    e ele todo galante

    Veio-lhe à boca o ciume
    e a navalha foi lume
    brilhando de raiva
    todo este bairro, que saiba
    que os dois que ali vão
    vão ter de morrer
    ai, vai correr muito sangue
    eu esfolo, estrafego
    eu pego nos dois
    atiro as carcaças ao rio
    e nem olho p'ra trás
    tudo isto faz
    alarido
    e o Chico já ferido
    só tenta dizer:
    - Glória, que fazes?
    Que morro sem quase
    ter tempo de me arrepender
    dá-me uma oportunidade
    e nesta cidade
    eu prometo ser teu
    eu quero morrer no mar alto
    e depois ir p'ró céu

    Mãos homicidas
    amanticidas
    assim eram se não fosse
    o olhar doce
    por um instante
    desse homem tão inconstante
    mãos que da Glória
    têm o nome
    e em seu nome vão amar
    eu fico gago
    com o afago
    que essas mãos souberam dar

    E o afagar dessas mãos
    já desenha na pele
    a promessa futura
    - Jura, vá jura que és
    todo meu 'té ao fim
    todo, todo de mim
    - Glória, vou desembarcar
    dessa vida em que andava
    à deriva no amor
    - Chico, os meus braços de mar
    dão-te abrigo e calor

    E assim acaba esta história
    o Chico e a Glória
    está bom de se ver
    ambos com vidas atrás
    vão atrás de uma vida
    em que é tudo viver
    quem fala assim
    não é gago
    (não quero voltar a um assunto
    encerrado)
    mas...
    digam-me lá
    se eu não sou gago
    e canto o fado


    Outras ligações:

    1. Também Vítor de Sousa fez suo o "Fado falado" de Villaret: Fado falado.
    2.
  • Manoel de Barros

    Dez 7 2007, 20h57

    Auto-retrato
    Manoel de Barros
    (de Ensaios fotográficos, 2000)

    Ao nascer eu não estava acordado, de forma que
    não vi a hora.
    Isso faz tempo.
    Foi na beira de um rio.
    Depois eu já morri 14 vezes.
    Só falta a última.
    Escrevi 14 livros
    E deles estou livrado.
    São todos repetições do primeiro.
    (Posso fingir de outros, mas não posso fugir de mim).
    Já plantei dezoito árvores, mas pode que só quatro.
    Em pensamento e palavras namorei noventa moças,
    mas pode que nove.
    Produzi desobjetos, 35, mas pode que onze.
    Cito os mais bolinados: um alicate cremoso, um
    abridor de amanhecer, uma fivela de prender silêncios,
    um prego que farfalha, um parafuso de veludo etc etc.
    Tenho uma confissão: noventa por cento do que
    escrevo é invenção; só dez por cento que é mentira.
    Quero morrer no barranco de um rio: -sem moscas
    na boca descampada!


    O Pantanal, grande cântaro dos barros.



    Barros

    Al néixer jo no estava despert, de manera
    que no vaig veure l'hora.
    D'això fa molt de temps.
    Va ser a la vora d'un riu.
    Després ja vaig morir 14 vegades.
    Només me'n queda l'última.
    Vaig escriure 14 llibres
    I els vaig llençar al foc.
    Tots eren repeticions del primer.
    Tots eren repeticions del primer.
    Ja he plantat divuit arbres, però potser només quatre.
    De pensament i de paraula vaig enamorar noranta noies,
    però potser només quatre.
    He creat desobjectes, 35, però potser onze.
    Vos en diré els que més usen: unes alicates cremoses,
    un obridor d'albes, una agulla imperdible d'agafar silencis,
    un clau que remoreja, una rosca de vellut, uns estiradors d'horitzonts.
    Haig de confessar-ho: el noranta per cent del que
    escric és inventat; només el deu per cent és mentida.
    Vull morir a la glera d'un riu: -sense mosques
    a la boca esguerrada!
    Sense mosques a la boca esguerrada!

    Unes alicates cremoses,
    un obridor d'albes, una agulla imperdible d'agafar silencis,
    un clau que remoreja, una rosca de vellut, uns estiradors d'horitzonts.
    Vull morir a la glera d'un riu: -sense mosques
    a la boca esguerrada!
    Sense mosques a la boca esguerrada!

    Barros
    Albert Roig




    * * *





    Carrego meus primórdios num andor...
    Carrego meus primórdios num andor.
    Minha voz tem um vício de fontes.
    Eu queria avançar para o começo.
    Chegar ao criançamento das palavras.
    Lá onde elas ainda urinam na perna.
    Antes mesmo que sejam modeladas pelas mãos.
    Quando a criança garatuja o verbo para falar o que não tem.
    Pegar no estame do som.
    Ser a voz de um lagarto escurecido.
    Abrir um descortínio para o arcano.


    Carrego els meus orígens en un baiard...
    Carrego els meus orígens en un baiard
    La meva veu té un vici de fonts.
    Volia anar cap al començament.
    Fer cap a l'infantament de les paraules.
    Allà on encara es pixen a les cuixes.
    Just abans que siguin modelades per les mans.
    Quan les criatures gargotegen el verb per dir el que no tenen.
    Abastar l'estam del so.
    Ser la veu d'un llangardaix envesprit.
    Obrir una escletxa cap a l'arcà.

    (Traducció d'Albert Roig, a Riba del dessemblat, 2005)

    Carrego meus primórdios num andor (de 'Livro sobre nada')
    Manoel de Barros

    * * *





    O rio que fazia uma volta...
    O rio que fazia uma volta atrás de nossa casa era a imagem de um
    vidro mole que fazia uma volta atrás de casa.
    Passou um homem depois e disse: Essa volta que o rio faz por trás de
    sua casa se chama enseada.
    Não era mais a imagem de uma cobra de vidro que fazia uma volta
    atrás de casa.
    Era uma enseada.
    Acho que o nome empobreceu a imagem.


    El riu que feia un revolt...
    El riu que feia un revolt al darrere de casa era la imatge d'un
    vidre tou que feia un revolt al darrere de casa.
    Però un dia va passar un home i va dir: Aquest revolt que fa
    el riu al darrere de casa vostra es diu meandre.
    No va ser més la imatge d'una serp de vidre que feia un
    revolt al darrere de casa.
    Va ser un meandre.
    Crec que el nom va empobrir la imatge.

    (Traducció de Núria Prats, a Riba del dessemblat, 2005)

    XIX (de 'O livro das ignorãças')
    Manoel de Barros

  • Amaldiçoada Espanha

    Dez 7 2007, 19h53



    Amaldiçoada Espanha

    Amaldiçoada Espanha
    Espanha vizinha
    Espanha indigesta
    País que sequestra as terras vizinhas e as esquarteja
    Onde é que tens a decência?
    Onde é que tens o decoro?
    Onde é que tens a nobreza?
    Amaldiçoada Espanha
    Espanha vizinha
    Espanha indigesta ai, ai, ai
    Amaldiçoada Espanha
    Espanha vizinha
    Espanha indigesta

    Amaldiçoada Espanha
    Espanha vizinha
    Espanha indigesta
    Que com banqueiros e ladrões
    traidores e sabres mantens a conquista.
    Não pretendas que nos conformemos com a autonomia
    Não te dês ares de viva!
    Amaldiçoada Espanha
    Espanha vizinha
    Espanha indigesta ai, ai, ai
    Amaldiçoada Espanha
    Espanha vizinha
    Espanha indigesta

    Amaldiçoada Espanha
    Espanha vizinha
    Espanha indigesta
    Em Maó começa
    e até Mequinensa arde a protesta.
    Até que chegue a hora em que te botemos fora
    e faremos uma grande festa!
    Amaldiçoada Espanha
    Espanha vizinha
    Espanha indigesta ai, ai, ai
    Amaldiçoada Espanha
    Espanha vizinha
    Espanha indigesta




    J.M. Cantimplora e fãs


    In corsu:

    Maladetta Spagna

    Maladetta Spagna
    Spagna vicina
    Spagna indegesta
    Paiese che cava le terre vicine è e scarnucia
    Dunde t'ai a decenza?
    Dunde t'ai a ritenuta?
    Dunde t'ai a nubiltà?
    Maladetta Spagna
    Spagna vicina
    Spagna indegesta, ai, ai, ai
    Maladetta Spagna
    Spagna vicina
    Spagna indegesta

    Maladetta Spagna
    Spagna vicina
    Spagna indegesta
    Chi cù banchieri è fiulanci
    vittuli è sciabule reteni a conquista.
    Ùn pritendi fà addilettu cù a noscia autonomia
    ùn ti credi l'astutu di Caccara!
    Maladetta Spagna
    Spagna vicina
    Spagna indegesta, ai, ai, ai
    Maladetta Spagna
    Spagna vicina
    Spagna indegesta


    Maladetta Spagna
    Spagna vicina
    Spagna indegesta
    A Maò cumincia
    è finu à Mequinensa abbuschja a rivolta.
    Finu à che avvenghi a ora che ti mitteremu fora
    è feremu a magna festa.
    Maladetta Spagna
    Spagna vicina
    Spagna indegesta, ai, ai, ai
    Maladetta Spagna
    Spagna vicina
    Spagna indegesta.




    Josep Maria Cantimplora, grande cantor!


    Maleïda Espanya

    Maleïda Espanya
    Espanya veïna
    Espanya indigesta
    País que segresta les terres veïnes i les esquartera
    On tens la decència?
    On tens el decòrum?
    On tens la noblesa?
    Maleïda Espanya
    Espanya veïna
    Espanya indigesta, ai, ai, ai
    Maleïda Espanya
    Espanya veïna
    Espanya indigesta

    Maleïda Espanya
    Espanya veïna
    Espanya indigesta
    Que amb banquers i lladres
    botiflers i sabres mantens la conquesta.
    No ens vulguis fer via amb l'autonomia
    no et facis la llesta.
    Maleïda Espanya
    Espanya veïna
    Espanya indigesta ai, ai, ai
    Maleïda Espanya
    Espanya veïna
    Espanya indigesta

    Maleïda Espanya
    Espanya veïna
    Espanya indigesta
    A Maó comença
    i fins a Mequinensa crema la protesta.
    Fins que arribi l'hora en que et fotrem fora
    i farem la gran festa.
    Maleïda Espanya
    Espanya veïna
    Espanya indigesta ai ai ai
    Maleïda Espanya
    Espanya veïna
    Espanya indigesta

    Maleïda Espanya
    Josep Maria Cantimplora i l'Orquestra Cloratita


  • Jutros mi je ruža procvjetala

    Jul 28 2007, 16h51


    Jutros mi je ruža procvjetala
    Amira Medunjanin

    Jutros mi je ruža procvjetala
    ružu gledam pa sam zaplakala

    Ružo moja mladost sam ti dala,
    svojom sam te suzom zaljevala
    Ružo moja mladost sam ti dala,
    svojom sam te suzom zaljevala

    Kolko sam te puta poljubila
    još pupoljak mali dok si bila

    Ispijala rosu svojih grana
    mjesto usne mojega Dragana
    Ispijala rosu svojih grana
    mjesto usne mojega Dragana

    Moj je dragi otišo od davno
    ja ga čekam vec godinu ravno

    Ružu gledam, na te mislim dragi
    na te usne, na tvoj pogled blagi
    Ružu gledam, na te mislim drage
    na te usne, na tvoj pogled blagi

    ***

    Mais ligações:

    Dvig

    TocarJutros mi je ruža procvetala

    Jadranka Stojakovic

    Ruza



    PS1. muito obrigado ao adisdjapo por fornecer-me o texto / havla adisdjapo!!

    PS2. e também muito obrigado à pff por fornecer-me a versão de Dvig / havla mnogo pff!!






    ***

    Alguns videos amadores:








  • JP Simões - Inquietação

    Jul 26 2007, 13h04



    Inquietação
    (Letra e música: José Mário Branco)

    A contas com o bem que tu me fazes
    A contas com o mal por que passei
    Com tantas guerras que travei
    Já não sei fazer as pazes

    São flores aos milhões entre ruínas
    Meu peito feito campo de batalha
    Cada alvorada que me ensinas
    Oiro em pó que o vento espalha

    Cá dentro inquietação, inquietação
    É só inquietação, inquietação
    Porquê, não sei
    Porquê, não sei
    Porquê, não sei ainda

    Há sempre qualquer coisa que está pra acontecer
    Qualquer coisa que eu devia perceber
    Porquê, não sei
    Porquê, não sei
    Porquê, não sei ainda

    Ensinas-me fazer tantas perguntas
    Na volta das respostas que eu trazia
    Quantas promessas eu faria
    Se as cumprisse todas juntas

    Não largues esta mão no torvelinho
    Pois falta sempre pouco para chegar
    Eu não meti o barco ao mar
    Para ficar pelo caminho

    Cá dentro inquietação, inquietação
    É só inquietação, inquietação
    Porquê, não sei
    Porquê, não sei
    Porquê, não sei ainda

    Há sempre qualquer coisa que está pra acontecer
    Qualquer coisa que eu devia perceber
    Porquê, não sei
    Porquê, não sei
    Porquê, não sei ainda

    Cá dentro inquietação, inquietação
    É só inquietação, inquietação
    Porquê, não sei
    Mas sei
    É que não sei ainda

    Há sempre qualquer coisa que está pra acontecer
    Qualquer coisa que eu devia perceber
    Porquê, não sei
    Porquê, não sei
    Porquê, não sei ainda

    Há sempre qualquer coisa que eu tenho que fazer
    Qualquer coisa que eu devia resolver
    Porquê, não sei
    Mas sei
    Que essa coisa é que é linda.


    JP Simões Inquietação

    José Mário Branco Inquietação

  • A vechja di u fondu di u pozzu

    Abr 13 2007, 8h08


    U discu Jo, la donya i el gripau


    La vella del fons del pou

    Pau Riba



    In corsu:

    A vechja di u fondu di u pozzu

    A vechja di u fondu di u pozzu
    hè morta panza insù

    A vechja di u fondu di u pozzu
    hè morta fighjandu in altu

    A vechja di u fondu di u pozzu
    hè morta senza speranza

    A vechja di u fondu di u pozzu
    hè morta fighjandu u lume

    attraversu l'acqua
    fighjandu u lume attraversu l'acqua
    oh, fighjandu u lume attraversu l'acqua
    oh, oh, oh
    oh, oh, oh


    Ma i soi ossi sò ben vivi sottu u fangu
    che ci hè sottu l'acqua
    framezu cunchiglie di lumache
    di busginelli è di lacertule
    oh, busginelli è di lacertule
    oh, busginelli è di lacertule
    oh, oh, oh






    In 'gatalanu':

    La vella del fons del pou

    La vella del fons del pou
    és morta de panxa enlaire

    La vella del fons del pou
    és morta mirant amunt

    La vella del fons del pou
    és morta sense esperança

    La vella del fons del pou
    és morta mirant la llum

    a través de l'aigua
    mirant la llum a través de l'aigua
    oh, mirant la llum a través de l'aigua
    oh, oh, oh
    oh, oh, oh


    Però els seus ossos són ben vius sota el fang
    que hi ha sota l'aigua
    oh, oh, oh, oh
    oh, oh, oh, oh
    entre closques de cargols,
    d'escarbats i de sargantanes
    Oh, escarbats i sargantanes
    Oh, escarbats i sargantanes
    oh, oh



    Pau Riba dopu esse falatu in fondu di u pozzu...