Will translate this into English asap
Vie 18 Jul – Summercase 2008 Barcelona
Arribem a Barcelona divendres 18 de juliol. Desprès de adonar-nos que no tenim un mapa de Barcelona, trobem l’alberg gràcies a un policia antipàtic. THIS IS SPARTA! L'alberg és espartà, però està netíssim. Això ens consola. Nat du un rollo de paper higiènic a la maleta, que sa mare li ha ficat. Se riem molt, ji-ji, ja-ja.
Dinem a un restaurant japonès amb una cinta transportadora de menjar i a mi em dona un miniatac d’al·lèrgia, em posa rojota rojota. Tot controlat, se’m passa la reacció en quant deixe de menjar. Oh goddie.
Desprès de dormir una mica i adonar-nos que compartim pis a l’alberg amb uns europeus del nord (Olaf i Gustaf) ens anem cap al recinte del Fòrum de Barcelona, on se celebra el festival Summercase 2008.
El pitjor del festival és el sol. Barcelona és una ciutat mediterrània i el Fòrum no te ni una maleïda zona d’ombra. Estic més morena solament d’estar allà! Per no parlar dels pobres guiris, estaven tots rogets rogets. Calen més zones d'ombra! Desprès, una altra cosa que vaig odiar profundament va ser el tema de la polsera. PER QUÈ ÉS DE PLÀSTIC? Caurà dins de dos dies! Hauria de ser de tela, com EN TOTS ELS FESTIVALS RESPECTABLES!
Al recinte venien i regalaven tota mena de coses. Ens vam fer una foto gratis (que m’he quedat jo perquè a Nat no li agradava, com si a mi sí), i vam beure orxata de xufa (o ortxata de xufla, segons esta gent) també de gorra. Desprès ens regalaren uns ninotets de movistar, un collar de movistar per dur penjat el pograma del festival i el segon dia un senyor borratxo ens va fer donar les nostres dades. No li poguérem dir que no, estava massa bufat i nosaltres massa flipades lulz lulz. Jo vaig comprar-me una samarreta dels Kaiser Chiefs (ja en tinc cinc), una de Maxïmo Park i una del festival. També vaig quedar-me amb els dos gots que ens donaven. Costaven 1€ cadascun.
Ara ja, al turrón.
Els Pets: va ser un concert divertit. El millor va ser la frase del cantant “estem complint un somni, sempre havíem volgut cantar amb ulleres de sol”. Això vos dona una idea que no érem les úniques a qui els molestava el sol! També m’agradà molt una cosa que digué, que vingué a ser “ens han demanat que resumim vint-i-dos anys de carrera en 45 minuts, vorem si és possible”. Em paregué una gran crítica al festival.
One Night Only: amb Nat als Hidrogenesse, jo vaig anar a vore a este grup. Són d’Anglaterra (com no). Tenen un estil molt brit-rock, guai, m’agradà. Recomane la cançó ‘You and Me’.
Edwyn Collins: Nat diu que el vam vore. M’ho creuré :P
Vam vore un poc a
Nick Cave de lluny, em va semblar que el pobre home no està bé del cap.
Blondie: ens ho vam passar súper bé! Davant teniem a una panda de modernillos de mierda. Elles, amb els llavis pintats de rosa puta i amb meleneta curta, i ells amb una pinta increïble de gayer. Duien Casios daurats. És la nova tendència, ara? Eren súper garrulos. Debbie Harry està guapíssima, i quan van tocar Heart of Glass va ser una festa!!
Maxïmo Park: me’ls vaig perdre quan tocaren gratis al FRA per culpa dels estúpidos autobusos Fernanbús, i ara els vaig vore sentadeta. Estava cansadíssima, o siga que no volia ficar-me al mogolló. Van tocar Graffiti i vaig tornar-me boja. M’encanta eixa cançó, m’encanta eixe grup!
Desprès vam tornar a Esparta (a.k.a el nostre alberg), on Gustaf, Olaf, Björk i Björn tenien encetada una festa de padre y muy señor mío. Estaven tan cansades que no els vam sentir molt, però van ser molt sorollosos (arribaren a despertar-nos).
Al dia següent pel matí deixarem de riure'ns de la mare de Natàlia, quan vegérem que Olaf i Gustaf havien fet desaparèixer tots el rotllos de paper higiènic de la planta.
El dia dos anàrem de compres i desprès a dinar al Subway de Les Rambles. Quina seria la nostra sorpresa que ens atengueren íntegrament en anglès, i fins i tot quan ens dirigírem a ells en castellà, continuaren parlant-nos en anglès. Crec que és hora de posar una fulla de reclamacions.
Desprès de tot, intentàrem fer una becaeta però no poguérem, estàvem massa emocionades. I ja, al final, arribàrem.
Mishima:
pas mal, que dirien els francesos.
Antònia Font: Estigueren bé, m’agradaren però tampoc em vaig quedar massa perquè volia vore una altra banda.
The Kooks: estigueren molt bé, cantaren cançons dels dos àlbums, i afortunadament escoltàrem She Moves in Her Own Way i Naive (les úniques que em sé, *sigh*). Lo pitjor del concert va ser que se’m plantificaren davant tres britànics de metre noranta i vaig haver d’espentar-los per poder vore alguna cosa que no fóra la seua nuca! Lo millor: li vam cantar aniversari feliç al guitarra, que feia 21 anyets :D
Desprès de The Kooks s’asseguérem i veiérem des de lluny els
Shout Out Louds, que molaren :D El cantant duia una samarreta del barça, amb el que es guanyà a tot el públic (Natàlia i jo incloses, que començàrem a cantar l’himne del Barça en mig del concert!)
I per fi...
Los Campesinos!: feia temps que no m’ho passava tan bé a un concert. Vam botar, cridar i riure, i acabàrem suant com dos pollastret(e)s. Va ser divertidíssim. Ells estaven tan flipats com nosaltres, fins i tot ens van gravar! L’apoteosi va ser quan van tocar You! Me! Dancing!, i tothom començà a ballar. El cantant es tirà al públic i pareixia que se’l menjaven viu! Al final, va tornar i jo vaig aprofitar per donar-li un bes :)
Desprès de la descàrrega d’energia brutal vam anar a sopar (els bocates del telepizza no estaven tan roins, em sembla que la gent es queixa de vici!). Estàvem tan mortes que ens vam tirar a la gespa i si no arriba a ser per Natàlia m’hauria quedat adormida. Ens vam fer un Red Bull i al mogollón, perquè havíem d’aconseguir COM FÓRA un lloc a primera fila als Kaiser Chiefs (Ricky Wilson (L)). Realment crec que el Red Bull no em va fer gens bé, perquè quan me’l vaig prendre, i combinat amb la meua excitació pre-Kaiser, jo semblava una motoreta amb una banda lluminosa al cap.
Vam esperar al costat del concert dels
Sex Pistols perquè acabara, i he de dir que em va decebre prou. El cantant està súper-vell i duia una espècie de xandall amb fulles seques d’arbre penjant-hi, horrible. Estava gros com ell sol i no es menejava, i tot i així no deixava de suar. Els altres duien roba que du mon pare per anar per casa. Bé, al menys no hi havia modernos de mierda amb gorres d’anar a cullir al bancal i casios daurats, fent gal·la d’una ambigüitat sexual molt estranya.
Per fi s’acabà el concert, i quan la gent començà a escampar, Natàlia i jo ja estàvem a primera fila, sols que massa a la dreta (i això no és bo. Mai.). Vaig agafar-li la mà i vam arribar al centre de l’escenari, a segona fila. Allà vam començar a cantar la de ‘Camareroo!’ amb uns xics, i li la vam explicar a un australià que es desesperava per no entendre-la. Paràrem de cantar i de sobte... no pot ser. LA MANTA AL COLL!!!!!!!! Ens trobàrem amb uns valencians a cinquena fila i estiguérem parlant fins que s’apagaren les llums i...
Kaiser Chiefs: OH MY GOODNESS. Per allà venia, el meu grup preferit, el meu home preferit, tot és poc! Ricky Wilson, una estrella del firmament del rock, saludà la gent. Duia una americana i uns texans, agafà el micròfon, començà a cantar... i es tirà al públic. Ens tornàrem bojos, a mi quasi m’esclafen el cap entre dos tios, a Natàlia quasi li destrossen les ulleres... però el vaig tocar. Li vaig sobar la cama més de lo que és normal, i em vaig quedar a gust. AI, COM M’AGRADA EIXE HOME. Tocaren les cançons més conegudes: Ruby, Oh My God, Na Na Na Na Na, The Angry Mob, Everything is Average Nowadays, alguna cara B que sols em sabia jo (i la gent me mirava raro per saber-me-la), i cançons del nou disc!!!!!! Estan molt bé, són molt enèrgiques i potser no tan obscures com los de Yours Truly, Angry Mob. Els Kaiser Chiefs, com sempre, van fer un concert genial, i em sembla que fins i tot millor que el de l’any passat. Tot i que hi hagué certs problemes de so, Ricky Wilson parlà amb el públic molt més que en 2007, i pareixia més content. Al final, per a rematar la faena, i com a convidat estel•lar de la nit, aparegué Kele Okereke, el cantant de Bloc Party, que acompanyà els Kaiser en una cançó. Pareix ser que desprès acabà a hòsties amb el de Sex Pistols per un comentari racista de l’últim. Anarcas de palo, NO Future i molta merda però desprès quan han de demostrar la tolerància, zero. Tornant al concert, va ser una descàrrega d’energia brutal, i tothom es quedà amb ganes de més. Com a apunt final, vaig demanar a Ricky que es casara amb mi, però no em va fer cas :( *sadface*
El Summercase 2008 de Barcelona ha sigut una experiència genial, encara que pense que haurien de deixar el costat nostàlgic i apostar per bandes or artistes exitosos actuals (Arctic Monkeys? Franz Ferdinand? Kasabian o Kate Nash PER FAVOR?). Els qui critiquen que no hi haguera pràcticament grups espanyols... bé, és que el Summercase mai no ha tingut molts grups espanyols al cartell, és normal. La majoria d’assistents eren britànics, encara que enguany hi havia més espanyols que l’any passat (potser degut a Los Planetas (que no vam vore).
Vull tornar-hi.
Vull quedar-me a viure en el cap de setmana del 18 i el el 19 de juliol de 2008 a Barcelona. Vull que siga com la peli de la marmota de Bill Murray, please.
Antònia Font
